La neteja ètnica a Cisjordània segons Olmert
- L'ex-primer ministre israelià Ehud Olmert va acusar de crims de guerra a Netanyahu fa mesos, i ara l'acusa de neteja ètnica
“Avui cal dir que l’estat d’Israel està duent a terme una campanya organitzada, sistemàtica i finançada de neteja ètnica i de crims contra la humanitat. No a la franja de Gaza, no al sud del Líban, no a Síria, sinó en àrees de Cisjordània que estan sota el control exclusiu de l’estat i del seu aparell de seguretat i d’aplicació de la llei […] Són paraules dures. No s’havien formulat mai acusacions tan greus contra un govern israelià ni contra tot l’estament de defensa; certament no per part d’algú que en el passat va tenir la màxima responsabilitat sobre la seguretat d’Israel. Però, després d’un període llarg i dolorós de contenció, no queda cap altra opció que dir aquestes coses de manera clara i completa.”
El paràgraf que acabeu de llegir l’ha escrit Ehud Olmert, ex-primer ministre israelià, ex-militant del Likud, partit de Netanyahu, i el darrer primer ministre que ha procurat la solució dels dos estats. A l’article, publicat al diari d’esquerres Haaretz, i titulat “Israel està duent a terme una campanya sistemàtica de neteja ètnica i delictes contra la humanitat a Cisjordània”, l’antecessor de Netanyahu com a cap de govern diu coses com la següent: “Aquí, no dubto a atribuir al govern una responsabilitat directa i immediata per crims de guerra i neteja ètnica dirigits contra centenars de milers de palestins que no tenen cap implicació en el terrorisme, ni directament ni indirectament […] Els milers de colons implicats en aquests crims no podrien actuar sense l’assistència, la protecció, el suport i el finançament que els proporcionen organismes governamentals tant a escala local com a escala nacional. Crims d’aquesta magnitud –inclosos abusos sexuals greus–, encara que no fossin exactament com els va descriure Nicholas Kristof a The New York Times, no serien possibles sense suport en totes les etapes.”
Olmert, fill de militants de l’Irgun (braç armat israelià abans de l’existència d’Israel), va néixer en un camp militar d’aquesta organització, i prové de la dreta israeliana, del Likud, fins que es va passar al centre amb Kadima d’Ariel Sharon. Olmert va ser primer ministre d’Israel del 2006 al 2009 i va endegar les converses de pau del 2008 amb Mahmud Abbas per a arribar a la solució dels dos estats. Olmert oferia quasi el 100% de Gaza –amb intercanvi de terres–, un corredor que unís Gaza i Cisjordània i una Jerusalem partida. Justament quan es duien a terme les negociacions, la justícia d’Israel el va acusar de corrupció. L’home va acabar dimitint, i les converses sobre els dos estats es van quedar sense dirigent israelià. “Adeu, solució dels dos estats.” No tan sols això. Olmert va acabar entrant a la presó l’any 2016. Va estar-s’hi setze mesos i s’ha convertit en el primer ex-primer ministre israelià a viure entre barrots per corrupció. Sóc dels que creuen que alguns el volien fora per a evitar els dos estats. El llegat d’Olmert és complex, que inclou les converses de pau, la presó per corrupció, el desastre de la guerra al Líban. Llegat que ara continua amb la fase d’articulista a Haaretz.
A mi, llegir el seu article m’ha portat, de cop i volta, al llibre Alça’t i mata primer: la història secreta dels assassinats selectius d’Israel, la descomunal obra del periodista i doctor en història per la Universitat de Cambridge, Ronen Bergman. Pocs casos d’autocrítica tan crus com els d’Olmert i Bergman es poden trobar.
Al llibre de Bergman s’hi expliquen coses tan bèsties com aquestes dues… La primera: Ariel Sharon, obsessionat de voler matar Iàssir Arafat, va donar l’ordre d’abatre avions plens de civils en cas que Arafat hi fos dins. Civils canadencs, per exemple. Els serveis secrets israelians enganyaven Sharon, li deien que no creien que Arafat fos dins l’avió, i els caces militars giraven cua. I evitaven l’acció terrorista des de dins. I la segona: la Lliga Àrab era en un hotel del Marroc el 1965. El rei Hussein del Marroc va posar micròfons a totes les sales, va permetre al Mossad d’instal·lar-se en una de les plantes, i finalment van lliurar els àudios als israelians. Tots els caps d’estat gravats, inclosos Nasser, el rei Hussein o Faisal. L’any 1967 Israel va guanyar la guerra dels Sis Dies perquè sabia els plans de l’enemic. Això sí, el Mossad va haver de tornar el favor. Per ordres del Marroc, el Mossad va localitzar el dirigent democràtic marroquí Mehdi Ben Barka. En un viatge a París, el va portar, enganyat, a les mans de policies francesos corruptes que, juntament amb els marroquins, el van acabar de torturar i assassinar. El Mossad va donar-los l’àcid amb el qual es va descompondre el cos.
Sovint ens mirem els països com ramats de xais que continuen muts i sense reaccionar a les atrocitats dels dirigents. No veiem l’autocrítica que també tenen dins. És molt fàcil criticar des de fora. La gràcia és fer-ho des de dins.
